L’Emiliona (1948-2009)

Bertrand GreaumeL’Emília Llorca va néixer al número 41 del carrer dels Pescadors del barri de la Barceloneta el 1948 i va morir el desembre del 2009 víctima d’un accident de cotxe. Del seu pare, Francisco Llorca, treballador dels recentment desapareguts tallers Nueva Vulcano de reparació de vaixells i sindicalista de la CNT, l’Emília va heretar l’anhel de justícia social i l’esguard de preocupació per les persones més vulnerables. Unes inquietuds socials que va canalitzar a  través del seu lideratge veïnal, i que la van convertir amb el temps, en un referent pel barri, tant pel veïnat, com pels mitjans de comunicació i l’administració pública. “No pasaba nunca más de un mes sin tener notícias de Emília Llorca, Emiliona para casi todos los que la trataron. La reivindicativa y luchadora hija de la Barceloneta siempre iba metida en alguna contienda”, escrivia la periodista Patrícia Castán a El Periódico de Catalunya l’endemà de la seva mort.

La Barceloneta i l’Emília: un reflex mutu

retrato Emilia2La Barceloneta era per l’Emília un dels darrers barris de Barcelona on la gent encara es coneixia. Un barri obrer, mariner i lluitador, on el carrer era una prolongació de moltes llars. Per ella la frontera entre el seu espai privat i el barri estava molt diluida i el fet de viure en uns baixos facilitava la visita de gent de tot tipus, que es presentava a qualsevol hora a explicar les seves problemàtiques.

Era una líder amb una gran iniciativa innata i -segons les dones que la van conèixer- difícil de substituir. La seva germana, la Joana, recorda el dia que va arribar al carrer dient: “Nenes, que tiren abaix l’okupa Miles de Viviendas. Sense pensar-ho dues vegades van anar totes a passar la nit a fer pressió. Un altre dia va trucar a la Joana a les 12 de la nit comentant-li: “Demà tenim un ple a l’Ajuntament. Agafem les pancartes i anem-hi”.

Fent veïnatge

Emiliona13Al 1990 l’Emília Llorca va crear la Comissió de Festes del carrer dels Pescadors per recuperar les festes tradicionals i propiciar un punt de trobada entre els veïns. Actualment, el carrer dels Pescadors és l’únic carrer –dels 22 que hi havia abans- que es continua amb la tradició de guarnir-lo i de programar-hi activitats. L’Emiliona reivindicava la independència de la gent del barri i per això l’autogestió ha estat sempre el mecanisme per subvencionar les activitats. “Si l’Ajuntament dóna diners per fer festes, és perd el sentit social”, assegurava. Per a ella el significat de la festa era que tothom pogués gaudir-ne i que fos un lloc on compartir i crear llaços socials davant de l’aïllament de la nostra societat. A través de la Comissió, l’Emília va detectar que hi havia diferents problemàtiques al barri que ningú atenia i va fundar al 2004, juntament amb un grup de veïnes del carrer dels Pescadors, l’Associació de Veïns de l’Òstia.

A partir d’aquest moment, va ser el rostre públic del moviment veïnal del barri més contestari, que trencava el mite que les dones de qualsevol barriada popular, eren unes analfabetes polítiques sense capacitat d’elaborar estratègies pel barri. “La Òstia está constituida sobre todo por mujeres, porque somos las que estamos todo el día en la calle y percibimos el malestar (…). Las mujeres de la Òstia no pertenecemos a ningún partido ni sabemos mucho, somos intuitivas, sentimos lo que vemos. La ignorancia que tenemos nos hace ir avanzando”, explicava l’Emília en una entrevista.

Lluitant contra l’especulació al barri

8A partir del 2005 van engegar tot un seguit de reivindicacions quan van assabentar-se -a través dels diaris- de la modificació del Pla General Metropolità que recollia el Pla dels Ascensors, a partir del qual l’Ajuntament pretenia eliminar 1000 habitatges per la construcció d’ascensors als coneguts quarts de cases. Una estratègia urbanística que, segons l’Associació de l’Òstia, “darrera d’una acció “humanitària”, amagava l’especulació més descarada duta a terme per l’Ajuntament de Barcelona”. Davant d’aquest fet l’Emília va iniciar una campanya informativa al veïnat – amb megàfon a la mà- alertant de la intervenció urbanística que, segons l’entitat, suposaria l’expulsió del veïnat de tota la vida.

Amb la complicitat d’un grup de joves  -majoritàriament okupes de Miles de Viviendas -antiga caserna de la Guàrdia Civil que va ser ocupada el 2004 i desallotjada al Maig del 2007- va crear la Plataforma en defensa de la Barceloneta i va interposar un contenciós administratiu contra l’Ajuntament pel Pla dels Ascensors.

La relació de l’Emília amb aquest col·lectiu de joves va significar novament un trencament de l’estereotip de les distàncies generacionals i, fins i tot, ideològiques, per unir-se en el mateix objectiu de defensa del barri i dels seus veïns. Una aliança estreta que va donar una gran vinculació personal i política entre l’Emília i una de les joves okupes: Gala Pin.

La construcció de l’equipament hoteler de luxe Hotel Vela va mobilitzar-los novament i van interposar un contenciós administratiu per la presumpta “vulneració de la Llei de Costes que impedeix construir a 20 metres del mar” i per considerar-lo un símbol d’un model de barri pensat pel turista d’alt poder adquisitiu i no pel veïnat.

Dos fronts més pels quals han treballat l’Associació i la Plataforma han estat la lluita contra el mobbing de veïns amb menys poder adquisitiu, provocat per l’especulació immobiliària, i la regularització dels pisos turístics. L’Emília va emprendre una denúncia demanant a l’Ajuntament que frenés la concessió de llicències pels apartaments turístics i perquè els convertís en habitatges de lloguer social. (Fotografies 1 i 2na, Bertrand Gréaume)